Budapest, any 1197...

Conservo com un preuat record aquelles primeres partides de Vampiro: La Mascarada. Va ser durant els darrers anys a la Universitat… Quants anys tindríem? 20? 21? Engeguem la màquina del temps…
En Ricard, un bon amic de la carrera, m'havia estat parlant d’un joc de rol al qual havia estat jugant els darrers mesos. Estava ambientat en un univers on els vampirs no eren només els protagonistes d'antics contes de terror. No, eren ben reals i es barrejaven entre els humans no només per alimentar-se’n de la seva preciada “vitae” sinó també per utilitzar-los en les eternes lluites de poder que jugaven els diferents clans vampírics… La cosa feia tan bona pinta que aviat vam ser cinc les persones (contant al director de joc) que ens trobàvem a casa d’en Ricard, en Leo i en Carles (també companys de classe) per probar el joc. Els altres dos érem en Marc (bon amic que ha escrit gran part de les entrades d’aquest blog) i jo mateix. Hi havia dues coses que m’encantaven del joc: el fet que interpretàvem un personatge a un nivell que no havíem fet fins aleshores i, en segon lloc, aquell ambient tan característic, que barrejava tan bé misteri, conspiració, terror… Recordo aquells dimarts a la nit com una de les millors etapes “roleres” que he viscut mai… I vosaltres preguntareu: "una de les millors? No voldràs dir la millor?" No. La millor la vaig viure un o dos anys després…
Sóc d’aquells que els encanta jugar però, fins i tot encara més, dirigir. Per això em vaig comprar Vampiro: La Mascarada. Amb en Marc i un parell d’amics més (el Joel i el Jaume) vam començar una primera partida (que va durar algunes sessions) i que ens va traslladar a la plujosa Nova Anglaterra. La cosa prometia però, com de vegades passa en aquest tipus de jocs, i imagino que contagiat de vells costums, un dels jugadors va “carregar-se” la partida en un incident en certa gasolinera… No sé si als comentaris algú en farà alguna menció però, per part meva, els meus llavis queden segellats (de moment). A més (no tota la culpa se li pot atribuïr a ell), en Marc havia de marxar aviat a Pisa i, així, aquella partida es va refredar…
Però, temps després em vaig comprar també un altre de joc: Vampiro: Edad Oscura es basava en el mateix univers però tenia com a principal diferència que es desenvolupava durant l'Edat Mitjana… En Marc havia vingut ja d’Itàlia i teníem ganes de tornar-hi. Tot i el desenllaç d’aquella altra partida, volíem explorar aquell nou món vampíric, submergint-nos en aquelles nits antigues... I així, els divendres a la nit durant uns quants mesos, quan la gent normal s’estava a casa mirant la tele havent sopat, o se n’anava de marxa, quatre ombres entraven en silenci a un vell esplai que, a aquelles hores, sempre estava buït. Ens assèiem a la sala principal, enceníem les espelmes, s'apagaven els llums i començava a sonar la música d’El Nom de la Rosa…



De sobte, com per efecte del poder d’una obscura alquímia, les parets d’aquella sala desapareixien i ja no ens trobàvem al mateix lloc: estàvem a Budapest, any 1197… Tres vampirs (un Capadoci amnèsic i reservat, un Brujah de principis i un manipulador Lasombra) s’embarcaven en una aventura plena d’amenaces, traïcions i girs del destí… La partida prenia com a base el mòdul Transilvània Nocturno (la majoria dels actors principals -i les seves motivacions i relacions-, a més de gran part de les localitzacions). La meva intenció va ser, sempre, incloure en aquella campanya, tant com fos possible, les històries que els jugadors havien escrit per als seus propis personatges. Així, lligant aquelles trames, les del llibre i les meves pròpies, la partida va resultar en un gran joc on poder, misteris i enganys es donaven cita convertint cada decisió, cada passa, en tot un desafiament i on, junts, n'escribíem cada nit un nou capítol.
No me n'oblidaré mai d'algunes escenes… La visita a mitjanit d’un cementiri per a buscar un cadàver que ells mateixos havíen descobert la nit anterior, les conspiracions insospitades dels Brujah de la zona, cert vincle de sang (i el seu trencament, molts anys després…) i una batalla sagnant amb un final realment inesperat…
Sempre recordaré aquella com la millor partida que he dirigit mai en qualsevol joc i, tot i que es va tallar de cop (com quan es cancel·la una sèrie que t’agrada tant), no perdo l’esperança que tornem a asseure novament al voltant d'una taula amb aquells jugadors (sense els quals aquella història no hagués estat mai igual), tanquem la llum, soni la música, i poguem dir allò de… “És de nit i despertes. Tens set. Paga el preu de la teva inmortalitat”. Tenim tota l’eternitat per a tornar-hi quan vulgueu, amics.